La grandesa de les Ciutats

Les ciutats no són grans per allò que són, sinó per allò què aspiren ser.
A la Ciutat de Mèxic, sota un cel esputat per la cotaminació, entre ferums de carburant i el glateig de la vida a dures penes llaurada sobre els crulls estèrils de l'asfalt, encara es respira el perfum d'una grandesa traïda, però no derrotada.
La pintura mural de Rivera, d'Orozco o de Siqueiros a les parets dels principals edificis de l'administració ens n'ofereixen el més súblim i contrastant testimoni.
Però aquell somni que un dia impregnà de força i i de sentit les places, els carrers, els tallers, els museus, les escoles, les universitats, les llars, les paradetes, els despatxos, les inacabables avingudes que antigament connectaven els diversos centres rituals erigits sobre el pantà de la vall dels mexicas, cada cop sembla més esvaït rere el teló de les pròpies contradiccions i misèries i, sobre tot, per l'implacable embat de l'assessina tirania global el centre de la qual és localitza a tot just un salt de frontera: mercat lliure, neo-liberalisme, la cínica màscara democràtica del capital.
I no obstant, la ciutat, com un monstre bicefàlic, reviclant-se de ràbia i de dolor, d'angoixa i d'esperança, es prodiga, terrible i jovial, però sempre infinita (com els somnis), en els seus dons i en les seves misèries.
Sí. Aquí, un no pot sinó congriar la il·lusionadora certesa de què encara hi ha molt, moltíssim a fer...