Ciutat exhausta

Ciutat exhausta

palimpsest segellat

per l'asfalt innombrat

d'una històri' invisible

Ciutat exhausta

omega i alfa

dels camins que

fins ara

m'han adreçat

pels entercs territoris del possible

Ciutat exhausta

per a aquests ulls

que et saben massa

et dic adéu

des del llindar

d'una alba conjurada

pel reflex del teu buit

sobre els ulls de qui m'és

íntimament

l'altra

El somriure de la nina nahuatl

A les palpentes
transit
sota l'ombra dels mots
grapejant
l'efímer reflex
de llurs morques

arqueòleg de la llum transida
entre obscures escletxes de paper

escarpell la petja encara humida
dels noms
sota l'enterca sintaxi
d'un llenguatge imperfet

...una nina
ha exclamat papalotl
embadalida davant l'acolorit vol
d'una papallona...

pels seus ulls
no passa el temps
mentre entre les seves mans
a dures penes sustenta
fil·loxeres de fam
i diu

-papalotl, nana! papalotl !

i sa mare
que no la mira
ni li somriu
roman aclucada sobre el trespol
amb l'esguard esmaperdut
rere el trànsit de la gent
que travessa el seu redol

i aleshores
jo repar
en la semblança entre els dos mots
en el papillon francès
en el papilio llatí
en el psyché grec
en el pinpilinpauxa basc
en la torre de Babel
i en les llegendes que parlen
del llenguatge d'Adam

i agraït
i ben pagat
diposit una moneda
entre les mans de la nina
que em mira
i que em somriu
mentre me n'allunyo mormolant
- Papallona... papilio... papalotl...

Auca del Districte Federal

Les finestres transpiren aquarel·les del Brasil

mentre el siurell dansa entre presidis de nopal

Tímidament travessa el colibrí

lletanies de branca

i el vent

dolçament

acarona les arrels

que cruien l'envellida pell de l'asfalt per on els cotxes salten

Una bicicleta passa cantant

“Riiiiiicos tamaaaaaales oaxaqueeeeeños”

quan els nins metrallen les parets

amb desinflades pilotes de futbol

tatuades amb l'escut del Barça

Al mercat

la “huera” serveix “quesadillas” i consomés

amb l'altiva elegància de les Roses del Sud

mentre un glop de sidral

endolceix el coent d'un pur “xile” erigit

-per consens popular-

en identitat nacional

Ningú no es riu de l'home que travela en sortir de la peixera

ni del gat que s'ajup per a llaurar una cançó sobre l'acera

Tots passen pendents

de la pluja que fidel acut a la seva cita del capvespre

i renta els carrers

i tanca els mercats

i retura els vagons del metre que van plens

de cantaires sense ulls

que llegeixen llur futur

sobre el llautó mastegat

d'una moneda de dos “pesos”

La nit despulla els carrers de fretures i afanys

i els cobreix amb un rígid llençol de paüra

i aleshores cada esguard s'esdevé

el terrible esguard de l'assassí

que rere la cantonada

o al llindar d'alguna porta

o rere el vidre lacrat d'algun cotxe que es deté

aguaita a cadascú

per atorgar-li el seu destí

o simplement

un motiu amb què acompanyar

el “pulque” efervescent de les futures vetllades

Però la ciutat

com una maquinària colossal

mai no dorm ni descansa

Bé ho saben els “mariachis” que acompassen

el sull reclam de les noies de Garibaldi

o els djs que al “barrio Rosa”

envasel·linen oïdes, mirades i cors

o els camells, o els taxistes, o els controladors aeris

o els soldats que cada matinada

travessen el “Zócalo” per hissar

l'orgull d'una bandera

que a dures penes voleia

de tanta brutor acumulada

sota les espúries, obscures tàvegues

del “Palacio Nacional”

I així

dia rere dia

cada dia recomença

entre boirines d'”smog”

i lletanies de “gas”

mentre les tórtores caminen

entre llosques i escarabats

i els colibrís assagen llur ballaruga entre les branques

Quito: amb el cel a sobre...

A 4100 metres d'alçada sobre el nivell del mar sembla com si tot discurrís més a poc a poc. El cel es precipita imponent damunt dels caps mentre un mar de niguls s'estén sobre la vall tot engolint la ciutat.
Quito és una ciutat amable. Tot allargant-se entre les primeres alçades andines, el seu bellísim centre colonial, disseminat d'esglésies i convents on el sincretisme de les imatges i les formes assoleix a propiciar unes atmòsferes estranyament denses, dóna pas a una ciutat que es somia moderna i disposta a trascendir les velles inèrcies que han condemnat a una gran part de la població a veure's obligada a partir cap a altres contrades.
L'atzar ha volgut que una mateixa sala en la que em trobava present coincidíssin Rafael Correa, el nou president socialista i revolucionari de l'Equador; Bachellet, la presidenta socialista de Xile; i Maria Teresa Fernández de la Vega, vice-presidenta de l'estat espanyol, tot inaugurant una Conferència llatinoamericana de la dona on els diversos estats concurrents s'han vinculat al consens assolit vers el foment de polítiques en favor de la laicitat de l'estat, els drets sexuals i reproductius (entre ells la despenalització de l'esvortament) i la paritat de gènere. Dies més tard fou Hugo Chávez, el president de Veneçuela, qui acompanyat d'una taringa de militars, guàrdies de seguretat i periodistes, va comparèixer al hall del Swiss Hotel (seu de l'esdeveniment).
Sens dubte, quelcom s'està bellugant a llatinoamèrica... on encara un pot escoltar paraules com revolució, socialisme o lluita anti-capitalista sense ser víctima d'un atac de rialles.
Sens dubte, aquí un s'adona que per molt que ens ho vulguin fer creure els polítics, els intel·lectuals, els vociferadors i els politòl·legs de per casa, la Història, la que s'escriu amb majúscules, no s'ha acabat. No, al menys, al continent de Bolívar.

A Jaqme

Difícilment la paraula

ve a dir el sanglot de la calma

quan l'ésser s'esdevé

l'incorgelable dinàmica del temps

mirar-se al mirall

i a dures penes rendir-se a l'evidència

de què sols el costum

-com en una estranya fidelitat-

és capaç d'assajar

el murmuri sospitós

d'una obscura resposta

(perquè obscur

és el nom d'aquells

que tan sols se saben

en l'espera

de l'instant que s'esdevé)

és aleshores que la calma

inhòspita i efervescent

es cruia entre els brots d'un clar desig que grana

-talment heura de fretura-

perquè els sentits entenguin

a la fi

quina és la seva tasca

i la paraula sorgeix

misteriosa i provident

com a resposta a la pregunta

que encara no ha estat feta

El Pípila

La llegenda del Pípila conta la història d'un botiguer de Guanajuato que, amb el seu enginy i valentia, aconseguí obrir les portes de la fortalesa on resistia l'exèrcit espanyol tot facilitant així la primera victòria dels insurgents mexicans en la seva batalla per la independència. D'aquesta manera, Guanajuato, sota l'auspici de Hidalgo, es convertí en la primera capital administrativa d'un poble mexicà que ja avançava ferm cap a la seva independència.

Avui en dia, la ciutat sembla dividida entre dos mons. Els antics palaus i seus imperials s'han esdevengut seus de l'administració autònoma, facultats universitàries, museus, hotels (com aquest des del que escric) mentre milers de turistes, provinents sobretot del nou imperi gringo, pul·lulen per les places i carrerrons i copen les terrasses d'uns bars, cantines i restaurants que sense cap mena de complexe han adaptat les seves cartes a l'eclecticisme dels seus gustos. Així, a gairebé qualsevol lloc es pot demanar des d'unes quesadillas, uns tacos, una arrachera o unes carnitas a una hamburguesa, una pizza o un hot dog.

Però la cosa canvia quan un abandona el centre i s'aventura a les barriades més populars. Aquelles que pròpiament la gent habita. Aleshores, els mims, els mariachis, els tuns o les paradetes d'art i artesania es veuen substituïdes per els mercats, les paradetes de tacos, chicharrones o tamales, les dones i els infants indígenes que, com si el temps no deixàs cap petja del seu pas sobre l'expressió dels seus rostres, pidolen o venen allò que gairebé ningú no es digna a comprar.

Guanajuato, com DF, com supòs que moltes altres ciutats d'aquest país immens, s'alça com a testimoni d'un passat molt vigent i, sobretot, d'un futur que encara està per definir: Modernitat i tradició, ostentació i misèria, Cultura (sic) i cultura, bohèmia i esforç...

A Guanajuato, a la ciutat més cervantina de llatinoamerica, a la Salamanca mexicana, un immens monument d'homenatge al Pípila vetlla la ciutat des de dalt d'un turó, com recordant, a tots aquells que encara gosen atorgar qualque sentit als records, que la lluita, així com té un principi, potser no tengui un final.

A Guanajuato, un estrany, un indefinible aire de familiaritat em retorna el contrariat record de la meva ciutat... allà, però, no hi tenim cap Pipila.

Dignitat

Aquí, la llengua imposada, per una capritxosa -gairebé maliciosa- tombarella de l'atzar, s'esdevé llengua de trobada. Així, solidaris i germans en la compartició dels estralls d'una història vergonyant, anam engarçant paraules i vides. Al carrer, entre els allaus de la gent que va i vé , que vagareja o que simplement espera, sovint par l'orella tot tractant de percaçar les ancestrals remors d'alguna de les quasi seixanta llengües indígenes que a dures penes encara sobreviuen encoratjades tan sols per la transparent dignitat dels seus parlants. Però fins ara ha estat en va. La dignitat resta emmudida per la barbàrie maquinal d'una ciutat sense concessions. -Escolta a les dones que assegudes vora els portals, envoltades d'infants amb mans i cara de vells, pidolen o venen el que ningú les compra... I jo les tract d'escoltar, gairebé d'incògnit, com atordit per l'estranya consciència de qui estàs tractant de robar quelcom que no li pertany, quelcom que resulta massa íntim, massa propi, massa privat, quelcom al que alguns han confinat els últims reductes d'una identitat de cada cop més esquifida i dolorosa. I no, ni tan sols així... la misèria és massa gran i les poques forces que resten són encomanades a la repetitiva dicció de les més vulgars i, no obstant terribles (car en elles rau l'esperança de la pròpia supervivència) lletanies: -Unos pesos, señor...
I aleshores entenc que la identitat no és res sense dignitat, i que no hi ha dignitat possible sense una experiència orgànica de la mateixa. Car la dignitat no és una mercaderia, quelcom amb què es pugui negociar o politiquejar, ans l'emprempta d'una irreductible voluntat de persistència, de resistència, d'afirmació de la pròpia vocació més enllà de qualsevol entrebanc o beligerància exterior. I sols des d'ella podem construir allò que els altres tant temen: digui's autonomia, digui's autodeterminació, digui's independència o digui's, simplement, llibertat... individual o col·lectiva.