I així la paraula, sempre...

Desaprendre a desescoltar la paraula que persisteix en la recerca, sempre constant i sempre insatisfeta, del seu cant de vida.

Cantar la vida: alliberar-la, tot agraïnt-la, sense més... cel·lebrant i cel·lebrant-la.

Res de nou desota el sol.... i així la paraula sempre, al menys des de què la mirada aprengué a mirar cap a dintre, tractant de dir, de sobreviure, d'enfilar-se, talment heura que arrela en les fosques fondàries d'un sentit fonamental, ran dels perversos, cada cop més inhòspist murs del presidi, col·lectiu i personal, que el temps sedimenta.

Paraula que es cerca cant, que es cerca vida, que s'esdevé trinxera front la més absurda, quotidiana i maquinal embestida de la mort: aquesta mort d'alguns que és la mort de tots.

Paraula de dona...