Dignitat

Aquí, la llengua imposada, per una capritxosa -gairebé maliciosa- tombarella de l'atzar, s'esdevé llengua de trobada. Així, solidaris i germans en la compartició dels estralls d'una història vergonyant, anam engarçant paraules i vides. Al carrer, entre els allaus de la gent que va i vé , que vagareja o que simplement espera, sovint par l'orella tot tractant de percaçar les ancestrals remors d'alguna de les quasi seixanta llengües indígenes que a dures penes encara sobreviuen encoratjades tan sols per la transparent dignitat dels seus parlants. Però fins ara ha estat en va. La dignitat resta emmudida per la barbàrie maquinal d'una ciutat sense concessions. -Escolta a les dones que assegudes vora els portals, envoltades d'infants amb mans i cara de vells, pidolen o venen el que ningú les compra... I jo les tract d'escoltar, gairebé d'incògnit, com atordit per l'estranya consciència de qui estàs tractant de robar quelcom que no li pertany, quelcom que resulta massa íntim, massa propi, massa privat, quelcom al que alguns han confinat els últims reductes d'una identitat de cada cop més esquifida i dolorosa. I no, ni tan sols així... la misèria és massa gran i les poques forces que resten són encomanades a la repetitiva dicció de les més vulgars i, no obstant terribles (car en elles rau l'esperança de la pròpia supervivència) lletanies: -Unos pesos, señor...
I aleshores entenc que la identitat no és res sense dignitat, i que no hi ha dignitat possible sense una experiència orgànica de la mateixa. Car la dignitat no és una mercaderia, quelcom amb què es pugui negociar o politiquejar, ans l'emprempta d'una irreductible voluntat de persistència, de resistència, d'afirmació de la pròpia vocació més enllà de qualsevol entrebanc o beligerància exterior. I sols des d'ella podem construir allò que els altres tant temen: digui's autonomia, digui's autodeterminació, digui's independència o digui's, simplement, llibertat... individual o col·lectiva.