A Jaqme

Difícilment la paraula

ve a dir el sanglot de la calma

quan l'ésser s'esdevé

l'incorgelable dinàmica del temps

mirar-se al mirall

i a dures penes rendir-se a l'evidència

de què sols el costum

-com en una estranya fidelitat-

és capaç d'assajar

el murmuri sospitós

d'una obscura resposta

(perquè obscur

és el nom d'aquells

que tan sols se saben

en l'espera

de l'instant que s'esdevé)

és aleshores que la calma

inhòspita i efervescent

es cruia entre els brots d'un clar desig que grana

-talment heura de fretura-

perquè els sentits entenguin

a la fi

quina és la seva tasca

i la paraula sorgeix

misteriosa i provident

com a resposta a la pregunta

que encara no ha estat feta