Quito: amb el cel a sobre...

A 4100 metres d'alçada sobre el nivell del mar sembla com si tot discurrís més a poc a poc. El cel es precipita imponent damunt dels caps mentre un mar de niguls s'estén sobre la vall tot engolint la ciutat.
Quito és una ciutat amable. Tot allargant-se entre les primeres alçades andines, el seu bellísim centre colonial, disseminat d'esglésies i convents on el sincretisme de les imatges i les formes assoleix a propiciar unes atmòsferes estranyament denses, dóna pas a una ciutat que es somia moderna i disposta a trascendir les velles inèrcies que han condemnat a una gran part de la població a veure's obligada a partir cap a altres contrades.
L'atzar ha volgut que una mateixa sala en la que em trobava present coincidíssin Rafael Correa, el nou president socialista i revolucionari de l'Equador; Bachellet, la presidenta socialista de Xile; i Maria Teresa Fernández de la Vega, vice-presidenta de l'estat espanyol, tot inaugurant una Conferència llatinoamericana de la dona on els diversos estats concurrents s'han vinculat al consens assolit vers el foment de polítiques en favor de la laicitat de l'estat, els drets sexuals i reproductius (entre ells la despenalització de l'esvortament) i la paritat de gènere. Dies més tard fou Hugo Chávez, el president de Veneçuela, qui acompanyat d'una taringa de militars, guàrdies de seguretat i periodistes, va comparèixer al hall del Swiss Hotel (seu de l'esdeveniment).
Sens dubte, quelcom s'està bellugant a llatinoamèrica... on encara un pot escoltar paraules com revolució, socialisme o lluita anti-capitalista sense ser víctima d'un atac de rialles.
Sens dubte, aquí un s'adona que per molt que ens ho vulguin fer creure els polítics, els intel·lectuals, els vociferadors i els politòl·legs de per casa, la Història, la que s'escriu amb majúscules, no s'ha acabat. No, al menys, al continent de Bolívar.