El Pípila

La llegenda del Pípila conta la història d'un botiguer de Guanajuato que, amb el seu enginy i valentia, aconseguí obrir les portes de la fortalesa on resistia l'exèrcit espanyol tot facilitant així la primera victòria dels insurgents mexicans en la seva batalla per la independència. D'aquesta manera, Guanajuato, sota l'auspici de Hidalgo, es convertí en la primera capital administrativa d'un poble mexicà que ja avançava ferm cap a la seva independència.

Avui en dia, la ciutat sembla dividida entre dos mons. Els antics palaus i seus imperials s'han esdevengut seus de l'administració autònoma, facultats universitàries, museus, hotels (com aquest des del que escric) mentre milers de turistes, provinents sobretot del nou imperi gringo, pul·lulen per les places i carrerrons i copen les terrasses d'uns bars, cantines i restaurants que sense cap mena de complexe han adaptat les seves cartes a l'eclecticisme dels seus gustos. Així, a gairebé qualsevol lloc es pot demanar des d'unes quesadillas, uns tacos, una arrachera o unes carnitas a una hamburguesa, una pizza o un hot dog.

Però la cosa canvia quan un abandona el centre i s'aventura a les barriades més populars. Aquelles que pròpiament la gent habita. Aleshores, els mims, els mariachis, els tuns o les paradetes d'art i artesania es veuen substituïdes per els mercats, les paradetes de tacos, chicharrones o tamales, les dones i els infants indígenes que, com si el temps no deixàs cap petja del seu pas sobre l'expressió dels seus rostres, pidolen o venen allò que gairebé ningú no es digna a comprar.

Guanajuato, com DF, com supòs que moltes altres ciutats d'aquest país immens, s'alça com a testimoni d'un passat molt vigent i, sobretot, d'un futur que encara està per definir: Modernitat i tradició, ostentació i misèria, Cultura (sic) i cultura, bohèmia i esforç...

A Guanajuato, a la ciutat més cervantina de llatinoamerica, a la Salamanca mexicana, un immens monument d'homenatge al Pípila vetlla la ciutat des de dalt d'un turó, com recordant, a tots aquells que encara gosen atorgar qualque sentit als records, que la lluita, així com té un principi, potser no tengui un final.

A Guanajuato, un estrany, un indefinible aire de familiaritat em retorna el contrariat record de la meva ciutat... allà, però, no hi tenim cap Pipila.

Dignitat

Aquí, la llengua imposada, per una capritxosa -gairebé maliciosa- tombarella de l'atzar, s'esdevé llengua de trobada. Així, solidaris i germans en la compartició dels estralls d'una història vergonyant, anam engarçant paraules i vides. Al carrer, entre els allaus de la gent que va i vé , que vagareja o que simplement espera, sovint par l'orella tot tractant de percaçar les ancestrals remors d'alguna de les quasi seixanta llengües indígenes que a dures penes encara sobreviuen encoratjades tan sols per la transparent dignitat dels seus parlants. Però fins ara ha estat en va. La dignitat resta emmudida per la barbàrie maquinal d'una ciutat sense concessions. -Escolta a les dones que assegudes vora els portals, envoltades d'infants amb mans i cara de vells, pidolen o venen el que ningú les compra... I jo les tract d'escoltar, gairebé d'incògnit, com atordit per l'estranya consciència de qui estàs tractant de robar quelcom que no li pertany, quelcom que resulta massa íntim, massa propi, massa privat, quelcom al que alguns han confinat els últims reductes d'una identitat de cada cop més esquifida i dolorosa. I no, ni tan sols així... la misèria és massa gran i les poques forces que resten són encomanades a la repetitiva dicció de les més vulgars i, no obstant terribles (car en elles rau l'esperança de la pròpia supervivència) lletanies: -Unos pesos, señor...
I aleshores entenc que la identitat no és res sense dignitat, i que no hi ha dignitat possible sense una experiència orgànica de la mateixa. Car la dignitat no és una mercaderia, quelcom amb què es pugui negociar o politiquejar, ans l'emprempta d'una irreductible voluntat de persistència, de resistència, d'afirmació de la pròpia vocació més enllà de qualsevol entrebanc o beligerància exterior. I sols des d'ella podem construir allò que els altres tant temen: digui's autonomia, digui's autodeterminació, digui's independència o digui's, simplement, llibertat... individual o col·lectiva.

Àngels i/o Dimonis

L'àngel de la independència bat les ales tot llençant el seu repte a les hosts infernals: HSBC, BBVA, Bancomer, Santander... Vet aquí el modern pandemonium.
Quan podrem erigir un àngel com aquest al bell centre de la Plaça Catalunya o de la Plaça del Mal Nom o de qualsevol de les places principals de les principals ciutats dels Països Catalans?
Però la independència, un cop més, es veu amenaçada pel que sota l'auspici d'un neo-liberalisme desentranyat i assassí, comença a ser conegut com a la nova "reconquesta"... primer, sota l'estandart dels generals Escarrer, Barceló, Riu o Fluxà, foren les platges del Carib, ara esdevengudes colònies vacacionals al més pur estil "constructivista" balear.
Llavors... com a mostra un botó: no fa una una setmana, Zapatero -al que fa devers un any li mancaren cames per a córrer legitimar, en puntual sicronia amb l'amiguíssim del seu enemiguíssim Ànsar, el fraudulent govern de'n Felipe Calderón, més conegut com a l'"espuri"- en un gest d'imperialisme prepotent i desacomplexat, gossà solidaritzar-se i assumir les crítiques dels empresaris espanyols a la reforma fiscal plantejada pel goven il·legítim del Pan...
La qual cosa no fa sinó confirmar el que ja tots sabem o hauriem de saber: que l'única moral i l'única ideologia imperant en aquests temps són, en definitiva, les concordants amb les meliflües necessitats del capital... el més inmoral dels valors.
Sagnant paradoxa, sí... qui a nivell local s'erigeix en adalid de les lluites pels drets i llibertats civils no deixa de ser, allà on realment es talla el bacallà, en els llimbs de l'especulació transnacional, un alt funcionari més de la tirania global.
Ah, i per a rematar, porucs i tan espanyols com sempre, se baixen els calçons davant del PP i li regalen una Navarra que havia decidit no sentir-se tan espanyola, o tan espanyada, com alguns ens havien volgut fer creure.

I així la paraula, sempre...

Desaprendre a desescoltar la paraula que persisteix en la recerca, sempre constant i sempre insatisfeta, del seu cant de vida.

Cantar la vida: alliberar-la, tot agraïnt-la, sense més... cel·lebrant i cel·lebrant-la.

Res de nou desota el sol.... i així la paraula sempre, al menys des de què la mirada aprengué a mirar cap a dintre, tractant de dir, de sobreviure, d'enfilar-se, talment heura que arrela en les fosques fondàries d'un sentit fonamental, ran dels perversos, cada cop més inhòspist murs del presidi, col·lectiu i personal, que el temps sedimenta.

Paraula que es cerca cant, que es cerca vida, que s'esdevé trinxera front la més absurda, quotidiana i maquinal embestida de la mort: aquesta mort d'alguns que és la mort de tots.

Paraula de dona...

La grandesa de les Ciutats

Les ciutats no són grans per allò que són, sinó per allò què aspiren ser.
A la Ciutat de Mèxic, sota un cel esputat per la cotaminació, entre ferums de carburant i el glateig de la vida a dures penes llaurada sobre els crulls estèrils de l'asfalt, encara es respira el perfum d'una grandesa traïda, però no derrotada.
La pintura mural de Rivera, d'Orozco o de Siqueiros a les parets dels principals edificis de l'administració ens n'ofereixen el més súblim i contrastant testimoni.
Però aquell somni que un dia impregnà de força i i de sentit les places, els carrers, els tallers, els museus, les escoles, les universitats, les llars, les paradetes, els despatxos, les inacabables avingudes que antigament connectaven els diversos centres rituals erigits sobre el pantà de la vall dels mexicas, cada cop sembla més esvaït rere el teló de les pròpies contradiccions i misèries i, sobre tot, per l'implacable embat de l'assessina tirania global el centre de la qual és localitza a tot just un salt de frontera: mercat lliure, neo-liberalisme, la cínica màscara democràtica del capital.
I no obstant, la ciutat, com un monstre bicefàlic, reviclant-se de ràbia i de dolor, d'angoixa i d'esperança, es prodiga, terrible i jovial, però sempre infinita (com els somnis), en els seus dons i en les seves misèries.
Sí. Aquí, un no pot sinó congriar la il·lusionadora certesa de què encara hi ha molt, moltíssim a fer...